http://www.articulado.org/wp-content/themes/press
¿Me amas? ¿Me necesitas?

25 Ago 2009 , Stefania Andorlini , Artículos, Autores, 0 Comentarios

¿Me amas? ¿Me necesitas?


Stefania Andorlini

Diseñadora Designer Dissenyadora

Centrémonos, por ejemplo, en la radio TS502 hecha por Brionvega en 1964, y observémosla con detenimiento transcurridos ya casi 45 años desde su creación. Estoy convencida de que sonríen. Tiene encanto, tiene belleza.
Es un icono de la modernidad. Se preguntarán, ¿cómo se las arreglaron Zanuso y Sapper para crearla en aquella mañana concreta? ¿Cómo fluyó exactamente ese radio de modernidad desde su mano? Un radio que ha penetrado, sin resistencia, todas las tendencias, gustos y teorías del diseño de las últimas décadas.
¿Cómo sería la modernidad sin la TS502? Nos faltaría un icono. Uno de los escasos objetos-icono que consiguen arrancarnos una sonrisa, consagrados por el tiempo y, a la vez, intemporales.
¿La amo?
¿La necesito?
Sí.
Todo lo que consiga reflejar un aspecto de la realidad, interpretarlo, crearlo, nos impresionará y despertará en nosotros una emoción. Y cuanto más amplio y complejo sea el mundo interior, más diversas serán las fuentes de emoción a nuestro alcance. Podemos incluso amar cosas contradictorias (es legendaria la respuesta de Renzo Piano a la pregunta de qué edificio contemporáneo amaba más: el museo de Frank Gehry en Bilbao, contestó).
Pero centrémonos en el diseño. Y, por ejemplo, en mí. Ahí van algunos de mis grandes amores: por nombrar unos pocos, el glamour técnico de Mollinos, la gracia de Tenreiros, la pensativa clase de Citterios, el poético espíritu libre de Urquiola, la autenticidad de Tom Dixon, la presencia de Joe Colombo, la elegancia intelectual de Gio Ponti.
No me gustaría tampoco vivir sin la moderna hiper-producción –divertida y, a pesar de ello, llena de sentido- de Philippe Starck, o del primer “¿es diseño?, ¿es arte?, ¡a quién le importa!“ de Ron Arad. Hasta el diseño simple, conservador y aburrido a la Lissoni, aunque no haga “nada malo”, sirve a veces de refugio para que la mirada pueda recuperarse de lo excelso sin dañar al sentimiento estético.
No recuerdo nada más. Lo que no enciende las emociones, no deja huella (paradójicamente, tengo la sensación de que los logros de Konstantin Grcic son claramente emocionales a pesar del marcado contenido técnico de sus diseños actuales. El entusiasmo entre colegas masculinos evoca imágenes de todos esos chavalotes en un mítico taller de juventud, todos pringados de aceite hasta bien entrada la noche…Por cierto, su última silla se llama, “Myto”…, y a los chavales les encanta)…

Just take for instance the TS502 radio made by Brionvega, anno 1964. Now take a good look at it, after almost 45 years. I’m certain, you are smiling. It is charming. It is beautiful.
It is an icon of modernity. You are asking yourself, how did Zanuso and Sapper conjure it up on that particular morning? How did the exact radius of modernity flow from their hand? A radius that has penetrated, without resistance, every trend, taste and design theory over the past decades.
What would modernity be without the TS502? An icon would be missed. One of the few perfect timehonoured and equally timeless smile-of-an-object-icon.
Do I love it?
Do I need it?
Yes.
Everything that successfully mirrors a side of reality, interprets it, creates it, impresses us and awakens an emotion. The more comprehensive and complex the inner world is, the more contrasting sources of emotions one can allow. One can even love contradictory things (legendary: Renzo Piano, when asked which contemporary building he loves most of all, he replied Frank Gehry’s museum in Bilbao)
Let’s stay with design. And for example with me. Some of my great loves: The technical glamour of Mollinos, the grace of Tenreiros, the meditative class of Citterios, the poetical free spirit of Urquiola, the authenticity of Tom Dixon, the presence of Joe Colombo, the intellectual elegance of Gio Ponti, to name but just a few.
I also would not want to do without the fashionable hyper-production, amusing and nevertheless meaningful, from Philippe Starck or the first unsuspicious “It’s design? It’s art? Who cares?“ by Ron Arad. Even simple, conservative and boring design á la Lissoni, doing “no wrong”, it is nevertheless something where the eye sometimes has to land to recover from the wondrous without hurting the aesthetic feeling.
I forget the rest. Things that do not spark emotions do not leave traces. (I feel, paradoxically, Konstantin Grcic’s achievements are definitely emotional in spite of the highly technical content of his current designs. The enthusiasm amongst male colleagues evokes pictures of all these lads in a mythical workshop of their youth where they all happily got covered in oil working until deep into the night…his last chair is called, by the way, “Myto”…and the lads love it)…

Centrem-nos, per exemple, en la ràdio TS 502 feta per Brionvega el 1964 i observem-la amb deteniment transcorreguts ja quasi 45 anys des de la seua creació. Estic convençuda que somriuen. Té encant, té bellesa.
És una icona de la modernitat. Es preguntaran, com s’ho van apanyar Zanuso i Sapper per a crear-la en aquell matí concret? Com va fluir exactament eixe radi de modernitat des de la seua mà? Un radi que ha penetrat, sense resistència, totes les tendències, gustos i teories del disseny de les últimes dècades.
Com seria la modernitat sense la TS 502? Ens hi faltaria una icona. Un dels escassos objectes-icona que aconsegueixen arrancar-nos un somriure, consagrats pel temps i, alhora, intemporals.
L’estime?
La necessite?
Sí.
Tot el que aconseguisca reflectir un aspecte de la realitat, interpretar-lo, crear-lo, ens impressionarà i despertarà en nosaltres una emoció. I com més ampli i complex siga el món interior, més diverses seran les fonts d’emoció al nostre abast. Podem fins i tot estimar coses contradictòries (és llegendària la resposta de Renzo Piano a la pregunta sobre quin edifici contemporani estimava més: el museu de Frank Gehry en Bilbao, va contestar).
Però centrem-nos en el disseny. I, per exemple, en mi. Ací van alguns dels meus grans amors: per nomenar uns pocs, el glamur tècnic de Mollinos, la gràcia de Tenreiros, la pensativa classe de Citterios, el poètic esperit lliure d’Urquiola, l’autenticitat de Tom Dixon, la presència de Joe Colombo, l’elegància intel·lectual de Gio Ponti.
No m’agradaria tampoc viure sense la moderna hiperproducció –divertida i, malgrat això, plena de sentit- de Philippe Starck, o del primer “És disseny? És art? A qui li importa!“ de Ron Arad. Fins i tot el disseny simple, conservador i avorrit a l’estil Lissoni, tot i que no faça “res dolent”, serveix de vegades de refugi perquè la mirada es puga recuperar d’allò excels sense danyar el sentiment estètic.
No recorde res més. El que no encén les emocions no deixa empremta (paradoxalment, tinc la sensació que els èxits de Konstantin Grcic són clarament emocionals tot i el marcat contingut tècnic dels seus dissenys actuals. L’entusiasme entre col·legues masculins evoca imatges de tots eixos xicots en un mític taller de joventut, tots enviscats d’oli fins ben entrada la nit… Per cert, la seua última cadira es diu “Myto”… i als xicots els encanta)…

Enlaza este artículo

Posting your comment...

Leave A Comment


Suscripción a este comentario vía e-mail
  • Participan

  • También en Articulado

  • Últimos Comentarios

  • Artículos recientes

  • Etiquetas

  • Twitter

    • ...loading Twitter Stream