20 Ago 2009 , Alberto Corazón , Artículos, Autores, 1 Comentarios

Carta a mis colegas, escrita por un diseñador seriamente preocupado

Diseñador Designer Dissenyador

El asunto preocupante es que, cuando creíamos que el diseño ya estaba ubicado entre las disciplinas que enriquecen e iluminan el modo en que nos relacionamos con lo que nos rodea, advierto con disgusto y rabia, que la percepción y comprensión de lo que hacemos los diseñadores regresa a tiempos que parecían superados. En mi ingenuidad había creído que cuando hablamos de diseño en el siglo XXI hablábamos ya de un ejercicio inteligente y que diseñar exigía conocimiento. El diseño comenzaba a incorporarse a las diplomaturas universitarias y tendría que aspirar, entonces, a convertirse en una disciplina del conocimiento. Estando últimamente un poco alejado de inauguraciones de eventos y de copas para celebrar presentaciones, no me daba cuenta de que cada vez que expresaba estas preocupaciones comenzaba a hacerse un vacío a mi alrededor. Hasta que hace unas semanas un colega compasivo me hizo entender que las cosas iban por otro lado, que no me enteraba del “cambio de paradigma” y que, además, me estaba convirtiendo en un aguafiestas. Es decir, que no he entendido el “buen rollito”, porque los medios de comunicación vuelven a ofrecernos una imagen de nuestro trabajo como de un ejercicio esteticista, banal y ridículamente narcisista. La modernidad parece estar asentada en la consigna de que los objetos deben ser ostentosamente inútiles y la comunicación gráfica ilegible. Si no se respetan estos axiomas uno es expulsado de la modernidad…

Letter to my colleagues, written by a designer seriously concerned

And the worrying thing is that, just when we thought that design had reached a status amongst all those disciplines enriching and enlightening the way in which we relate with our surroundings, I observe with concern and with rage that the perception and understanding of what we designers do is sliding backwards to periods we thought had long been superseded. In my naivety, I believed that when we were talking about design in the 21st century, we were already talking about an intelligent exercise and that designing required knowledge. Designing was beginning to be included in university curricula and therefore had to aspire to become a discipline of knowledge. However, given my recent non-attendance at openings, presentations and cocktail receptions, I was unaware that when I expressed these concerns, I quickly found myself clearing the space around me. Until a few weeks ago, when a compassionate colleague let me in on the fact that things were heading in another direction, that I hadn’t taken on board the “paradigm shift” and that, to boot, I was in danger of becoming a kind of killjoy. To put it in other way, I had not picked up on the “good vibes”. Seemingly, the media are once again portraying our work as an aesthetic, banal and ridiculously narcissistic exercise. Modernism seems to be based on the motto that objects must be blatantly useless and graphic communication entirely illegible. And anyone not abiding by these axioms will immediately have their membership card of modernism withdrawn.
Underlying this nonsensical fallacy is the fact that being a designer requires nothing but a tautological decision: I am a designer because I say so. I have decided that I am a designer. Any person can be a designer just as he or she might be a Taoist or a numismatist. No specific ability or skill is required other than the mere wish to become one…

Carta als meus col·legues, escrita per un dissenyador seriosament preocupat

L’assumpte preocupant és que, quan créiem que el disseny ja estava ubicat entre les disciplines que enriqueixen i il·luminen la manera en què ens relacionem amb el que ens envolta, constate amb disgust i ràbia que la percepció i comprensió del que fem els dissenyadors torna a temps que semblaven superats. En la meua ingenuïtat havia cregut que quan vam parlar de disseny en el segle XXI parlàvem ja d’un exercici intel·ligent i que dissenyar exigia coneixement. El disseny començava a incorporar-se a les diplomatures universitàries i hauria d’aspirar, aleshores, a convertir-se en una disciplina del coneixement. Estant últimament un poc allunyat d’inauguracions d’esdeveniments i de copes per celebrar presentacions, no m’adonava que cada vegada que expressava estes preocupacions començava a fer-se un buit al meu voltant. Fins que fa unes setmanes un col·lega compassiu em va fer entendre que les coses anaven per una altra banda, que no m’assabentava del “canvi de paradigma” i que, a més, m’estava convertint en un xafaguitarres. És a dir, que no he entés la gràcia, perquè els mitjans de comunicació tornen a oferir-nos una imatge del nostre treball com d’un exercici esteticista, banal i ridículament narcisista. La modernitat sembla que està assentada en la consigna que els objectes han de ser ostentosament inútils i la comunicació gràfica il·legible. Si no es respecten estos axiomes un és expulsat de la modernitat…