25 Ago 2009 , Carlos Tíscar , Artículos, Autores, 0 Comentarios

El chiste repetido

Diseñador  Designer Dissenyador

Acabo de ver en Internet el enésimo “joke design”. Mis adoradas pinzas de madera para tender la ropa convertidas en una serie de gadgets poco afortunados formalmente y de pretendida funcionalidad. El hallazgo se une a la ingente colección de cachivaches producida por nuevas generaciones de diseñadores de todo el planeta. Esta tendencia consiste en proponer objetos cuyo principio de funcionamiento o su aspecto formal pretende hacer gracia en el observador. Naturalmente, este tipo de objetos funcionan bien en las ferias o en las revistas (quizá esta es la causa de su proliferación) aunque se supone que los objetos deben convivir con nosotros durante largos periodos de tiempo y la verdad, lo que en un principio parece divertido termina por aburrirnos debido a su vaciedad. Hasta los mejores chistes, cuando nos los cuentan varias veces, pierden su gracia.
Paradójicamente en el origen de este tipo de objetos, estarían la inteligentísima propuesta del conocido grupo holandés “Droog design” con su nueva mirada a la función y a la expresividad de los objetos cotidianos y, mucho más atrás en el tiempo, dos magníficos ejemplos del diseño poético de Achille Castiglioni, realizados con el procedimiento del “ready-made” de Marcel Duchamp, en concreto los taburetes “Mezzadro” de 1954 y “Sella”, de 1957, los cuales, según mi propia tesis, recordaban a la nueva burguesía milanesa su origen agrícola, evocado por el asiento de tractor del primero y la penuria de posguerra simbolizada en el sillín de bicicleta del segundo, poderosa síntesis de la película de 1948 “Ladrón de bicicletas” de Vittorio de Sica.
Creo sinceramente que el diseño debe configurar objetos agradables, incluso irónicos, pero siempre que posean calidad de proyecto, porque los diseñadores tenemos la enorme responsabilidad de crear los objetos que nos rodean y aunque esta reflexión suene a regañina de hermano mayor, y pueda parecer reaccionaria, la verdad es que está escrita desde la perspectiva del que ha pasado hace tiempo el sarampión.
Para los de mi generación, el sarampión fue Menphis y Alquimia (por eso las cosas de Jaime Hayón me parecen extrañamente antiguas). La fiebre duró hasta que en mi primer día en la “ulmiana” escuela donde estudié, un profesor sacó un póster de la deslumbrante colección de Sottsass y sus secuaces y con gran conocimiento de causa nos explicó lo que significaba aquello, cuales eran sus virtudes y demás, para advertirnos después que en aquella escuela nos iban a transmitir los conocimientos básicos universales para poder “proyectar”…

On the Internet I have seen the umpteenth “joke design”. My beloved wooden clothes pegs have been transformed into a number of rather regrettable yet supposedly functional gadgets. The finding comes in a huge collection of gizmos produced by generations of designers worldwide. The tendency consists of proposing objects whose working principle or formal appearance is designed to amuse the beholder. A type of object that obviously works very well in fairs or magazines (which could well be the reason for their proliferation) even though it is thought that objects should coexist with us for long periods of time and the truth of the matter is that the things we initially find amusing very soon bore us with their vacuity. Even the best jokes, when repeated often enough, are no longer funny.
Paradoxically enough, at the origin of this kind of object would be the extremely clever proposal from the well-known Dutch team Droog Design, with their fresh gaze on the function and expressiveness of everyday objects, and far back in time, two superb examples of the poetic design by Achille Castiglioni, made following Marcel Duchamp’s readymade idea; I am referring to the stools, “Mezzadro” from 1954 and “Sella” from 1957, which, to my eyes, reminded the Milanese bourgeoisie of their agricultural origins, the former evoking the tractor seat and the latter the predicament of the post-war years symbolised by the bicycle saddle, a powerful synthesis of The Bicycle Thief, Vittorio de Sica’s seminal film from 1948.
I sincerely believe that design should create pleasing, and even ironic objects, but always with a quality project, for we designers have the weighty responsibility of creating our surrounding objects. And even if this might sound like a scolding from an elder brother or might be construed as reactionary, it has been written sincerely from the viewpoint of a person who is now immune to measles.
For my generation, the measles came in the form of Memphis and Alquimia (that is the reason why I find Jaime Hayón’s design strangely old). The fever lasted until my first day in the Ulmian school I trained at, when a teacher produced a poster of the dazzling collection of Sottsass and his henchmen and, expounding his profound knowledge on the matter, explained to us what were their big points and so on and so forth, only to warn us that in that school they were to furnish us with the basic universal knowledge we needed to “project.”..

Acabe de veure en Internet l’enèsim joke design. Les meues adorades pinces de fusta per a estendre la roba convertides en una sèrie de gadgets poc afortunats formalment i de pretesa funcionalitat. La troballa s’uneix a la ingent col·lecció d’andròmines produïda per noves generacions de dissenyadors de tot el planeta. Esta tendència consisteix a proposar objectes que tenen un principi de funcionament o aspecte formal que pretén fer gràcia a l’observador. Naturalment, este tipus d’objectes funciona bé a les fires o a les revistes (potser esta és la causa de la seua proliferació), tot i que se suposa que els objectes han de conviure amb nosaltres durant llargs períodes de temps i, la veritat, el que en un principi sembla divertit acaba per avorrir-nos per la seua buidesa. Fins i tot els millors acudits, quan ens els conten diverses vegades, perden la seua gràcia.
Paradoxalment, en l’origen d’este tipus d’objectes estarien la intel·ligentíssima proposta del conegut grup holandés Droog Design, amb la seua nova mirada a la funció i a la expressivitat dels objectes quotidians i, molt més enrere en el temps, dos magnífics exemples del disseny poètic d’Achille Castiglioni, realitzats amb el procediment del ready-made de Marcel Duchamp, en concret, els tamborets “Mezzadro” del 1954 i “Sella”, del 1957, els quals, segons la meua pròpia tesi, recordaven a la nova burgesia milanesa el seu origen agrícola, evocat pel seient de tractor del primer i la penúria de postguerra simbolitzada en el selló de bicicleta del segon, poderosa síntesi de la pel·lícula del 1948 “El lladre de bicicletes”, de Vittorio de Sica.
Crec sincerament que el disseny ha de configurar objectes agradables, fins i tot irònics, però sempre que posseïsquen qualitat de projecte, perquè els dissenyadors tenim l’enorme responsabilitat de crear els objectes que ens envolten i tot i que esta reflexió sone a regany de germà major, i puga semblar reaccionària, la veritat és que està escrita des de la perspectiva de qui ha passat fa temps el xarampió.
Per als de la meua generació, el xarampió va ser Memphis i Alquimia (per això les coses de Jaime Hayón em semblen estranyament antigues). La febre va durar fins que al meu primer dia en la “ulmiana” escola on vaig estudiar, un professor va traure un pòster de la enlluernadora col·lecció de Sottsass i els seus sequaços i amb gran coneixement de causa ens va explicar el que significava allò, quines eren les seues virtuts i la resta, per advertir-nos després que en aquella escola ens transmetrien els coneixements bàsics universals per a poder “projectar”…