25 Ago 2009 , Yves Zimmerman , Artículos, Autores, Portada, 0 Comentarios

El diseño como enfermedad de los objetos

Diseñador Designer Dissenyador

Los animales cuadrúpedos pasan su vida en la naturaleza, en medio, junto a, y rodeados de cosas: árboles, rocas, prados, otros animales, etc. A ellos las cosas les vienen dadas. No las cuestionan ni transforman su entorno. Tampoco fabrican herramientas. El animal bípedo, en cambio, el animal mal llamado racional, pasa su vida en medio, junto a y rodeado de «objetos»: casas, coches, aparatos, periódicos, televisión, etc. Estos no le vienen dados, los diseña y los fabrica. Es un animal hábil. Su sobre-vivencia depende de objetos; no se le puede pensar sin objetos, sin ellos no hubiera alcanzado el status de humanoide. La fabricación de objetos, el trato diario con ellos, es parte sustancial de la historia del animal racional en la medida en que esta relación con los objetos hace al hombre ser hombre. Muestra su modo de estar en el mundo y en la historia.
Esta relación es una relación entre sujeto y objeto y se establece físicamente: entre los ojos que lo perciben y las manos u otra parte del cuerpo que lo cogen, lo utilizan, lo manipulan. Los ojos ven los objetos puestos ante ellos, las manos las manejan. La visión y el mano-manejo, en un permanente feed-back de información, se encuentran reunidos en los objetos. Se manejan objetos, porque todo objeto fabricado sirve para lograr algún fin con él. Lo que se quiere lograr suele estar fuera del objeto mismo: manejo el coche «para» llegar a determinado lugar; escancio la botella de vino para llenar la copa; leo el horario de los trenes para conocer los horarios de salidas y llegadas. Leo el periódico para informarme de las barbaridades que suceden en el mundo, y así sucesivamente. Todo objeto es un ser-para. En cambio, un objeto que no sirve para conseguir con él un determinado fin concreto, práctico, no es un «ser-para», sino un «ser-en-si». Por ejemplo, la obra de arte.
Cuando Anaximandro dice que «el hombre piensa porque tiene manos», es porque las manos son fuente de conocimiento. Como dice acertadamente Otl Aicher a este respecto: «Debido a que la mano puede asir (greifen), el pensar puede también entender (begreifen)1»…

Design as an Illness of Objects

Four-legged animals spend their lives in nature, in the midst of, next to, and surrounded by things like trees, rocks, meadows, other animals, etc. For them, things are givens. They do not question or transform their environment. Nor do they manufacture their tools. On the contrary, two-legged animals—mistakenly called ‘rational animals’—spend their lives in the midst of, next to, and surrounded by “objects” like houses, cars, appliances, journals, televisions, etc. Yet these objects are not givens, but are designed and manufactured by rational animals. Rational animals are skilled animals. They rely on objects for their survival and they cannot think without objects. Without objects, they would never have reached the status of humanoids. The manufacture of objects and the daily liaison with them plays a substantial part in the history of rational animals inasmuch as it is their relationship with objects that makes humans human. It evidences their way of being in the world and in history.
This relationship is a relationship between subject and object. It is physically established—between the eyes perceiving it, and the hands or other part of the body grabbing, using, handling it. Eyes see the objects that have been placed in front of them, hands handle them. In an ongoing feedback, sight and handling meet in the objects. Objects are handled because all manufactured objects obey a specific purpose. And what is intended is usually beyond the object itself: I drive a car “in order to” reach a specific destination; I pour the bottle of wine in order to fill the glass; I read the train schedule to find out the times for departures and arrivals; I read the paper to learn all the atrocities taking place in the world. And so on and so forth. Any object is a being-for. On the contrary, an object that has no use function for a certain specific, practical goal through its use function is not a being-for but a being-in-itself. For instance, a work of art.
When Anaximander says “man thinks because he has hands,” he says it because hands are a source of knowledge. As Otl Aicher rightly claims in this regard: “It is because the hand can grab (greifen) that thought can also grasp (begreifen)”.

El disseny com a malaltia dels objectes

Els animals quadrúpedes passen la vida en la natura, enmig, junt a, i envoltats de coses: arbres, roques, prats, uns altres animals, etc. A ells les coses els estan donades. No les qüestionen ni transformen el seu entorn. Tampoc no fabriquen eines. L’animal bípede, en canvi, l’animal mal dit racional, passa la seua vida enmig, junt a, i envoltat d’«objectes»: cases, cotxes, aparells, periòdics, televisió, etc. Estos no li estan donats, els dissenya i els fabrica. És un animal hàbil. La seua sobre-vivència depén d’objectes; no se’l pot pensar sense objectes, sense ells no haguera abastat l’estatus d’humanoide. La fabricació d’objectes, el tracte diari amb ells, és part substancial de la història de l’animal racional en la mesura que esta relació amb els objectes fa l’home ser home. Mostra la seua manera d’estar en el món i en la història.
Esta relació és una relació entre subjecte i objecte i s’estableix físicament: entre els ulls que el perceben i les mans o una altra part del cos que l’agafen, l’utilitzen, el manipulen. Els ulls veuen els objectes posats davant ells, les mans els manegen. La visió i el mà-maneig, en un permanent feedback d’informació, es troben reunits en els objectes. Es manegen objectes, perquè tot objecte fabricat serveix per aconseguir un fi amb ell. El que es vol aconseguir sol estar fora de l’objecte mateix: manege el cotxe «per» arribar a un lloc determinat; aboque la botella de vi per omplir la copa; llig l’horari dels trens per conéixer els horaris d’eixides i arribades. Llig el periòdic per informar-me de les barbaritats que succeeixen al món, i així successivament. Tot objecte és un “ser-per a”. En canvi, un objecte que no serveix per aconseguir amb ell un fi concret, pràctic, no és un «ser-per a», sinó un «ser-en-si». Per exemple, l’obra d’art.
Quan Anaximandre diu que «l’home pensa perquè té mans» és perquè les mans són font de coneixement. Com diu encertadament Otl Aicher en este aspecte: «Com que la mà pot agafar (greifen), el pensar pot també entendre (begreifen)1»…