http://www.articulado.org/wp-content/themes/press
El proceso proyectual: interior de interiores

25 Ago 2009 , Carmen Baselga , Artículos, Autores, 0 Comentarios

El proceso proyectual: interior de interiores


Carmen Baselga

Decoradora. Decana del CDICV  Interior designer. CDICV’s Dean Decoradora. Degana del CDICV

El encargo
Es el baile de los vampiros y te presentas con la cara lavada y el cuello desnudo que dice “muérdeme”. Pero no te importa, sabes bien lo que vas a hacer. Conoces el ritual y sabes que tiene que ser así. Tu objetivo implica pasar por este trance y te sometes. Te entregas irremediablemente, entregas tus armas y vendes tu talento no al mejor postor, sino al impostor que decide jugar a ser nosotros. Y tú tan contento en tu papel de diosecillo. Te han llamado y, de momento, eso es lo que importa.
Empieza el diálogo hacia fuera (y hacia dentro). Después del forcejeo entre la cabeza y el corazón, decides desprenderte de éste último para liberar de peso a la primera y así poder cerrar el trato. “Es un lastre este corazón mío, y a veces un tirano, así que ¡adiós!”.Luego sueltas amarras y te atas la melena, mientras ves a dos metros por encima de ti, a tu cabeza levitar. “Así que suelto a uno y se me va también la otra. ¡Vaya!”. La llamas y seriamente le dices: “oye, atenta, mira lo que piden estos señores. Tu eres ahora necesaria”. Ella se resiste e intenta elevarse de nuevo, y te escupe desde arriba letanías de números y te recrimina envidiosa: “¿Pero no ves que no es a mí a quien buscan sino a ese maldito corazón? Harta ya, decides dejar la discusión para más tarde. Al fin y al cabo los trapos sucios se lavan en casa y estos señores están esperando concluir el diálogo. (Ellos, los clientes, no imaginan todo lo que está pasando por dentro). Entregada, te prestas al juego de la toma de huellas dactilares pues es necesario que te identifiquen. Y luego te decides a plantearles dos cosas, las únicas verdaderamente necesarias para poder empezar con tu trabajo: Primera cuestión “¿qué quieres?”, la segunda “¿me quieres?”.
El contrato es toda una declaración de amor. “Primero y principal has de saber que no es suficiente tu dinero, siempre será poco el que me pagues”. (Importante puntualización que debemos aclarar antes que nada). “Modelar tu casa costará un cuarto de mi corazón o los siete puñales de la dolorosa (egoísta ella que quiso para sí todos los cuchillos, ahora que no se queje). “Bueno, ¿qué quieres?- pues aún no han respondido”. Aunque parezca que no, ellos, los clientes, lo tienen claro: “Que me construyas un cielo con lluvia de agua caliente y suelo de sol radiante. Sé que soy, pero quiero saber que estoy y sé que tu mano es hábil, capaz de hacerme el mejor de los retratos”. ¿Y qué hay de la respuesta a la segunda pregunta? “Sí, te quiero. ¿Acaso, si no, te hubiera buscado?” En realidad solo necesitaba tomarles la palabra, arrancarles la promesa. Al fin y al cabo bien sé que la verdad solo la sabré al final, cuando concluya mi trabajo. Rubrican entonces el “Sí, quiero” y me largo tan contenta…

The commission.
This is a vampire ball and you attend with a washed face and a bare neck screaming to be bit. But you do not care, since you already know what you are going to do. You know the ritual and know this is the only way. Your objective requires that you go through this hurdle, so you submit to it. You surrender yourself irrevocably, give away your weapons and sell your talent not to the best bidder, but to the impostor that likes to pass for one of us. And you cannot help but delight in your minor glorious role. You have been summoned, and for the time being, that is all that matters.
The external (and internal) discussion begins. After some struggle between the mind and the heart, you choose to dispose of the latter so the former can be set free and close the deal. “This heart of mine is a burden, and sometimes a tyrant, so, farewell!” Then you set sail and tie your hair up, while you see your mind levitate two yards above you. “So I let one loose and the other follows. Great!”. You call up to it and say sternly: “hey, pay attention and listen to what these gentlemen are asking. I need you right now.” Your mind is resisting and tries to soar higher, and from its higher position it spits down a litany of figures and jealously reproaches you: “Can’t you see that it is not me that they want, but that accursed heart?” Fed up, you decide to leave the argument for later. After all, one deals with the dirty laundry at home, and these gentlemen are looking to finish the discussion. (They, the clients, have no clue of all that is happening within). Defeated, you submit to getting your prints taken, since they need to identify you. And then you set out to pose two issues to them, the only two that you need resolved to get to work. The first question: “What do you want?”, the second one “Do you want me?”. The contract is a full-blown declaration of love. “First and foremost you must know that your money is not enough, you will always pay too little”. (An important issue that needs to be cleared up first). “Designing your house will cost a fourth of my heart or the seven daggers of the Madonna Dolorosa (such a hoarder she was, wanting all the daggers for herself, now she has no right to complain). “Well, what is it you want then? You have not answered yet.” It  may not seem that way, but the clients know exactly what they want: “I want you to build me a sky with warm rain and a floor of radiant sun. I know what I am, but I want to know that I am here, and I know that your hand is skilled, capable of making the best portrait of me.” “And what about the answer to the second question?” “Yes, I want you. Would I have sought you otherwise?” In reality, I only needed to take their words at face value, to extract their vows. After all, I know that the truth will only out in the end, when my work is finished. They sign the dotted line, “yes, I do,” and I gleefully take my leave…

L’encàrrec.
És el ball dels vampirs i et presentes amb la cara rentada i el coll nu que diu “mossega’m”. Però no t’importa, saps ben bé el que vas a fer. Coneixes el ritual i saps que ha de ser així. El teu objectiu implica passar per este tràngol i t’hi sotmets. T’hi entregues irremeiablement, entregues les teues armes i vens el teu talent no al millor postor, sinó a l’impostor que decideix jugar a ser nosaltres. I tu tan contenta en el teu paper de petit déu. T’han cridat i, de moment, això és el que importa.
Comença el diàleg cap a fora (i cap a dins). Després del forcejament entre el cap i el cor, decideixes desfer-te d’este últim per alliberar de pes el primer i així poder tancar el tracte. “És un llast este cor meu, i de vegades un tirà, així que adéu!”. Després soltes amarres i et lligues la cabellera, mentres veus a dos metres per damunt teu levitar el teu cap. “Així que solte un i se me’n va també l’altre. Vaja!”. El crides i sèriament li dius: “Escolta, atent, mira el que demanen estos senyors. Tu eres ara necessari”. Ell s’hi resisteix i intenta elevar-se de nou, i t’amolla des de dalt lletanies de números i et recrimina envejós: “Però no veus que no és a mi a qui busquen sinó a eixe maleït cor? Farta ja, decideixes deixar la discussió per a més tard. Al cap i a la fi els draps bruts es renten a casa i estos senyors estan esperant concloure el diàleg. (Ells, els clients, no imaginen tot el que està passant per dins). Entregada, et prestes al joc de la presa d’empremtes dactilars ja que és necessari que t’identifiquen. I després et decideixes a plantejar-los dos coses, les úniques veritablement necessàries per a poder començar amb el teu treball. Primera qüestió, “què vols?” La segona, “m’estimes?”. El contracte és tota una declaració d’amor. “Primer i principal has de saber que no és prou el teu diner, sempre serà poc el que em pagues”. (Important puntualització que hem d’aclarir primer de tot). “Modelar ta casa costarà un quart del meu cor o els set punyals de la Dolorosa” (egoista ella que va voler per a si tots els ganivets, ara que no es queixe). “Bé, què vols?” –doncs encara no han respost. Encara que semble que no, ells, els clients, ho tenen clar: “Que em construisques un cel amb pluja d’aigua calent i sòl de sol radiant. Sé que sóc, però vull saber que estic i sé que la teua mà és hàbil, capaç de fer-me el millor dels retrats”. I què hi ha de la resposta a la segona pregunta? “Sí, t’estime. Altrament, si no, t’haguera buscat?” En realitat només necessitava prendre’ls la paraula, arrancar-los la promesa. Al cap i a la fi sé molt bé que la veritat només la sabré al final, quan concloga el meu treball. Rubriquen aleshores el “Sí, vull” i me’n vaig tan contenta…

Enlaza este artículo

Posting your comment...

Leave A Comment


Suscripción a este comentario vía e-mail
  • Participan

  • También en Articulado

  • Últimos Comentarios

  • Artículos recientes

  • Etiquetas

  • Twitter

    • ...loading Twitter Stream